C/ Pons i Subirà, 3 / info@nollegiu.cat / 93 667 75 21 C/ València, 608 / clot@nollegiu.cat / 93 53 447 54
Sobre La Felicidad A Ultranza 1

Toni Ramoneda dóna classes de castellà en un institut dels afores de Lyon. Ha publicat els llibres Europa como discurso (RBA, 2014) a partir de  la seva  experiència com a investigador sobre els discursos polítics a Europa i La escuela más fea del mundo (Clave Intelectual, 2016) on intenta reflexionar sobre la incertesa d’aprendre. Es dedica a escriure aquarel·les a Twitter i des de fa un temps s’ha posat a desllegir. (Foto: Jordi Tost)


El verd enxarolat de la gespa recorda la sala del museu d’art contemporani de Lyon on l’artista Antoine Catala havia creat a la primavera del 2015 un jardí sintètic en aïllament, si ens fiem del títol de l’obra, que jo descriuria més aviat com un espai de vida per al Pacman i els seus fantasmes. S’hi podia jeure sense insectes, sense calor ni fred, sense núvols i amb la dolça amenaça de ser caçat per un entranyable personatge de videojoc, que és el que passa, de fet, en aquesta fotografia de coberta en què allò que fa riure a tota la família és que el nen ha atrapat el pare amb un caçapapallones de mànec de fusta. Sobre la felicidad a ultranza, Ugo Cornia, Periférica de nou, vermell i aquesta foto en color d’una família, dos fills, el pare i el gos, la mare deu ser la fotògrafa, rient sobre l’herba verda del davant de casa. Quan jo tenia l’edat d’aquest nen endiumenjat, l’arcade de la màquina del bar del Pedro es deia el comecocos i a la sèrie de televisió de colors saturats el Pacman vivia aventures masclistes que només podia resoldre compartint amb la seva esposa un plat de galetes de coco que ella mateixa havia cuinat. Aleshores, plens d’energia còsmica, es desfeien, en perfecta comunió matrimonial, de tota mena de pors i de perills. Avui els busco a Internet. Quan vaig obrir la porta de la sala superior del museu d’art contemporani obria els ulls d’un infant de fa trenta anys.

Així és també com acosto la mà al verd de la coberta i obro el llibre.

Sobre la felicidad a ultranza me’l va recomanar la Marta, com la majoria dels que llegeixo i molts dels que desllegeixo, però no directament. Ella m’havia recomanat Roma, del mateix Ugo Cornia, ben abans, tot i que la seva edició fos posterior. No en recordo la història, si és que n’hi ha alguna (Morelli explicaria molt bé la caducitat de les històries, Moreli, aquest nom que durant set hores d’examen no vaig saber si s’havia d’escriure amb una o amb dues eles mentre tractava de no ofuscar-me pensant si aquest oblit podia ser motiu de suspens). Però, a qui interessa la història que s’amaga darrere d’un títol com aquest? El primer títol d’aquestes deslectures, per cert, que no comença amb un article determinat. Un títol en el qual la preposició que l’encapçala ens transporta amb innocència des del relat cap al tractat.

Un títol que no intriga perquè interpel·la.

Pàgina 27: “No hay duda de que aquel perro nunca se hubiera venido a vivir con nosotros a Módena pero tenía que acabarse el mundo para que no viniese a pasar el sábado y el domingo en nuestra casa”.

Segur que no és aquesta la frase que m’havia interessat quan vaig marcar la pàgina 27, més aviat devia voler recordar aquesta altra: “También yo empecé a tener una vida desburocratizada y más feliz, es decir, basada en ese bonito sentimiento pleno que cuando llega, llega, y que luego se va, y luego vuelve”. Però és que igual que la porta de la sala d’exposicions s’havia obert de bat a bat un dia de primavera del 2015 sobre la meva infantesa, aquestes frases llegides fa un parell d’anys acaben d’obrir en canal el meu present: “acabarse el  mundo”, “Módena”, aquest gos que potser hagi deixat d’anar i venir. Aquest “sentimiento pleno” que “se va, luego vuelve”.

I el corrent d’aire que provoca aquesta esquerda s’emporta les pàgines marcades del meu llibre, batent una rere l’altra, una contra l’altra, com les portes de fulla doble que la tramuntana sap batre com si res.

Pàgina 108: “Más de una vez he pensado que hemos crecido en un universo enfermo, o que a lo mejor hemos crecido en un universo sano, sano pero demasiado moribundo, y que en el hecho de haber colocado mentalmente el morir del lado de la enfermedad, y no de la salud, parece haber alguna disonancia”.

L’univers malalt, l’univers moribund, la mort i la felicitat dels zombis.

Hauria d’haver mirat The walking dead mentre desllegia Le revenant.

Una porta rere l’altra.

I qui les tancarà quan faci fred? “Sentimiento pleno” que se’n va però que “luego vuelve”?

Tancar les portes. Això és el que feia, ara me n’adono, quan cada dia mirava i descrivia amb el desig de voler conèixer i abastar el món la xemeneia de davant de casa, aquesta que ara llueix ufana i roja sota un cel blau i net. Sovint passa amb les muntanyes, amb el cel o amb l’horitzó sobre la mar, els mirem i creiem que tot el que és, és allà. Jo, des de casa, sense muntanyes ni mar a la vista, vaig fixar-me en aquest horitzó vertical de rajola vermella. Volia copsar la xemeneia, descriure-la per aconseguir captar-la dia rere dia amb totes i cada una de les seves variacions possibles. Captar-la en la seva totalitat: tancar-la en un text. Pensava que un cop la xemeneia tancada dins de les pàgines d’una descripció exhaustiva tindria, per fi, un objecte acabat. Un món acabat. Ple. Aquest desig poètic, filosòfic i literari d’acabament que la història del pensament i de la literatura arrossega des de sempre. Però les portes no queden mai del tot tancades. No fa pas tant una filòsofa barcelonina, sí, la mateixa que m’havia portat cap a La mirada lúcida, va proposar d’inacabar. Inacabar la filosofia, deia. Inacabar el món. Posar la mort del costat de la salut. La mort que no ens acaba, sinó que ens deixa inacabats, suposo. Que no ens salva sinó que ens fa desaparèixer per una porta oberta. No tancar portes, obrir-les.

I el llibre corre, les pàgines s’envolen. D’aquesta, la 128, en surt l’àvia del narrador: “Me contó que, por ejemplo, en el 38, ella iba con mi madre a sentarse en una piedra del foso, y en aquel tiempo Inglaterra era un imperio, pero que cuando en el 46 volvió a sentarse en la misma piedra, que seguía allí como antes, Inglaterra ya no contaba un pimiento y había perdido incluso una parte de sus colonias, mientras que la piedra ni se había inmutado”.

L’àvia i la pedra zombi.

Pàgina 132: “Y siempre nos ha gustado pensar también como muertos y no sólo como vivos”.

Pensar com a morts. Obrir la porta del present des del futur.

Pàgina 135: “a) no estoy desesperado en absoluto, y b) que es verdad que no tengo esperanzas, pero que estoy la mar de bien, y más aún, que sólo de pensar que tengo que pensar en la esperanza me entra angustia, porque estoy bien donde estoy, y punto, incluso estando mal”.

No esperar sense caure en el cinisme pot ser una forma de resignació o d’estoïcisme, o fins i tot una forma de misticisme: estic bé aquí, també quan estic malament. Acceptem-ho com animal aquàtic, que deia l’anunci. Confesso que estic reprenent Mad men per tercer cop i la felicitat que en trec no té a veure amb els colors saturats, els mateixos que també fan la coberta d’aquest llibre i el jardí sintètic en aïllament del museu d’art contemporani, que remeten a una infantesa despreocupada, no. La felicitat és mirar-lo ara des d’aquí, com abans l’havia vist des d’allà i encara abans des de més enllà i descobrir-m’hi sempre com a espectador. Sempre jo i totes les meves diferències. Però això de “pensar que tengo que pensar” no trobo confessió, ni experiència íntima que ho pugui defensar. No puc no pensar que haig de pensar que això s’acabarà. Que algunes portes sí que tancaré. No puc confondre l’inacabament amb la renúncia. No, no tota frase enginyosa és rellevant.

Acabem.

Pàgina 163: “Entonces, oiré a mi madre decirme que han venido todos para llevarme a dar un paseo, que están todos allí, esperándome, que me dé prisa, y en ese preciso instante yo también seré un muerto”.

I l’última cita, esperant des de fa dos anys a la pàgina 168: “Es en casa donde te asaltan los deseos; al aire libre uno mira y observa”, no s’acaba aquí, sinó que continua:

“Hay una influencia letal en las paredes.”

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR
Aviso de cookies