Carrer Pons i Subirà, 3 (Barcelona) info@nollegiu.cat
Le Revenant 1

Toni Ramoneda dóna classes de castellà en un institut dels afores de Lyon. Ha publicat els llibres Europa como discurso (RBA, 2014) a partir de  la seva  experiència com a investigador sobre els discursos polítics a Europa i La escuela más fea del mundo (Clave Intelectual, 2016) on intenta reflexionar sobre la incertesa d’aprendre. Es dedica a escriure aquarel·les a Twitter i des de fa un temps s’ha posat a desllegir. (Foto: Jordi Tost)


Le revenant, d’Éric Chauvier. Sisena deslectura. Podria ser una nova mesura temporal del tipus fa un munt de deslectures que no ens hem vist o fixa’t quantes deslectures han passat ja. Surto a fer la compra. El petit camp de futbol del barri amb les seves reixes i porteries de metall, la minipista de bàsquet i l’hortet comunitari segueixen buits, tancats amb cadenat. A la paret de darrere del col·legi segueix havent-hi una pintada. En sorgiran de noves amb el pas dels dies. Però ara és aquesta la que veig, a la cantonada de la rue de Créqui amb la rue Chaponay, si mai ho voleu buscar en alguna aplicació de cartografia en línia. Fa alguns dies que un estrany temps primaveral de finals d’hivern silencia encara més el silenci de la ciutat i enmig d’aquesta atmosfera el grafit m’ha esquerdat els ulls: “Welcome refugees”, diu la paret posterior del col·legi Raoul Duffy. M’assetja la idea d’esborrar-ho, no fos cas que vinguessin ara i els deixéssim morir al carrer. Després penso que potser sigui una broma macabra d’algú que ha oblidat esborrar un text caduc. Acabo entenent que, com el Baudelaire que imagina Éric Chauvier a Le revenant, la pintada és també un mort vivent en una ciutat muda.

Aquest llibre de format petit, el format de les edicions Allia, porta un retrat del mateix Baudelaire a la coberta. És un famós daguerreotip del poeta, a un clic de distància de qualsevol buscador en línia, amb la seva mirada desafiant davant d’un mirall cec a l’interior d’un espai bohemi. Sobre un fons malva del qual sorgeixen, compartint tipografia, les lletres platejades de l’autor i del títol i, més petites, a la vertical, les de l’editor, la imatge enfosquida del poeta sembla que es bellugui com les cloïsses sota l’aigua. Una petita joia de glamur que, com passa sovint amb els llibres d’aquesta editorial, llampeguejava entre les piles de títols que omplien el taulell de la llibreria quan el vaig comprar ara fa un parell d’anys. M’agrada Eric Chauvier, però tot i que no sigui aficionat a buscar petxines a la vora del mar, m’agrada encara més la sensació que procura trobar-ne una que sembla única. Així és com sovint compro els llibres editats per Allia, encara que a vegades la lletra tan petita i les pàgines tan denses se’m fan una mica feixugues de llegir, com m’havia passat amb un Benjamin que vaig comprar ja fa uns quants anys i que segueix inacabat, cosa que no deixa de ser, de fet, la manera que tenen els llibres de mantenir-se en un inquietant present.

 

Llibres inacabats, llibres mort-vivents.

Le revenant no n’és un, però el títol fa referència a Baudelaire, imaginat a partir d’una biografia distòpica de setanta-quatre pàgines com un mort vivent, revingut, deambulant per un París oníric. Pàgines 18-19: “No és arriscat afirmar que, sens dubte, no existeix millor testimoni d’una època més gran, travessada per les més grans mutacions, que aquest mort de fam que s’arrossega, amb els ulls retornats, com al·lucinat, sobre les llambordes parisenques que el plugim de l’hivern ha deixat lliscoses”[1]. A més de plujós i fred, aquest París, a diferència del d’avui, està ple de gent, però ple de gent engabiada en existències temoroses. És la gent que passa de llarg a la pàgina 22, ja que: “Estrangers als qui se’ls assemblen, per què els hauria d’interessar aquest moribund, aquesta escòria, aquesta aberració de la raça humana?”[2]. Com que Baudelaire va dedicar-se a denunciar les hipocresies de la modernitat i el reviscut les deixa nues passejant el seu cos immortal i miserable, els habitants d’aquest París plujós, sovint atents a les obres de caritat que guarden les distàncies, no volen saber res del cos esguerrat i brut que se’ls acosta. “La pobresa, quan és brutícia, els destrempa ràpid i els repugna”[3], recorda la mateixa pàgina. I és que ningú no vol veure morts vivents pels seus carrers.

Ni refugiats tampoc.

I així és com el Baudelaire revingut esdevé un refugiat dins de la seva pròpia obra.  Pàgina 44: “En un sol vers, Charles va definir la psicologia i les passions de les masses, la seva moralitat i la seva imaginació”[4]. Però refugiat en l’escriptura, el poeta és una consciència incòmoda, mort vivent perquè paraula, pels ignorants que la por tenalla. I el llibre conclou a la pàgina 45, amb tanta força que fins i tot ho crida a la contracoberta, que “el món està poblat per ignorants que no saben distingir els poetes dels zombis”[5]. I em sembla evident, ara, que Baudelaire el mort vivent ja és un refugiat que no marxarà mai d’enlloc. Sona una sirena de policia al carrer desert, obro la finestra, un veí fa el mateix i encara un altre, no fos que alguna cosa vingués a animar-nos el cel i la rutina. Res de res. Les coses importants no són al carrer sinó que passen entre les pàgines de Le revenant, on Charles ha estat atrapat per un grup de persones esfereïdes i esfereïdores i un home, ganivet en mà, s’apresta a tallar-li els ous (p. 48): “Una sang negra brota de seguit en un guèiser: sang negra de pedòfil —és el que creu la massa i el que immediatament crida”[6]. I la següent imatge és el tipus de lucidesa que també la literatura és capaç de produir: “L’heroi del poble agafa el ganivet amb una mà mentre brandeix amb l’altra, ben amunt, el sexe i els testicles del poeta més gran de tots els temps”[7].

La llibertat guiant el poble!

Però el crit s’acaba i la gent es mira avergonyida, no se sap si pel silenci que segueix el trànsit col·lectiu o per les paraules del llibre mateix, on el narrador acaba d’explicar als personatges ignorants de la seva història que aquest mort vivent, el més gran poeta de tots els temps, també són ells, personatges i realitats dels seus poemes. Aleshores és quan, incrèduls, temorosos de tot i de tothom, abandonen un cos que ja no ho és perquè Baudelaire ha esdevingut un zombi, i desapareixen en silenci.

Tampoc poden morir els refugiats que ja hem deixat morir per ignorància.

“Welcome refugees”, segueix dient la paret posterior d’un col·legi buit.

[1] “Il n’est pas hasardeux d’affirmer qu’il n’existe sans doute pas de plus grand témoin d’une plus grande époque, traversée de plus grandes mutations, que ce crevard-là, qui se traîne, les yeux révulsés, comme halluciné, sur les pavés parisiens rendus glissants par le crachin hivernal.”

[2] “Étrangers à ceux qui leur ressemblent, comment pourraient-ils s’intéresser à ce moribond, à cette engeance, à cette aberration de la race humaine?”

[3] “La pauvreté, lorsqu’elle est saleté, les décourage vite et les répugne.”

[4] “En un seul vers, Charles a défini la psychologie et les passions des foules, leur moralité et leur imagination.”

[5] “Le monde est peuplé d’ignorants qui ne savent pas distinguer les poètes des zombis.”

[6] “Un sang noir jaillit aussitôt en geyser: du sang noir de pédophile —c’est ce que la foule croit et crie aussitôt.”

[7] “Le héros du peuple tient le couteau d’une main tandis qu’il brandit de l’autre, bien haut, le sexe et les testicules du plus grand poète de tous les temps.”

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR
Aviso de cookies