Carrer Pons i Subirà, 3 (Barcelona) info@nollegiu.cat
La Douce Indifférence 1

Toni Ramoneda dóna classes de castellà en un institut dels afores de Lyon. Ha publicat els llibres Europa como discurso (RBA, 2014) a partir de  la seva  experiència com a investigador sobre els discursos polítics a Europa i La escuela más fea del mundo (Clave Intelectual, 2016) on intenta reflexionar sobre la incertesa d’aprendre. Es dedica a escriure aquarel·les a Twitter i des de fa un temps s’ha posat a desllegir. (Foto: Jordi Tost)


La douce indifférence du monde, de Peter Stamm. Un detall del quadre Jarvis (dancing) d’Elizabeth Peyton ocupa tota la portada del llibre de les edicions Christian Bourgois, títol i nom de l’autor en vermell, com els llavis del rostre pintat a la part superior esquerra d’aquesta coberta de cartró flexible. El paper és poc dens i ja tira cap a groguenc. Fa més d’un any que el llibre és a la pila. Vaig comprar-lo després d’haver-ne escoltat l’elogi a La dispute, el programa de France Culture que ja quasi mai no escolto perquè n’han canviat l’horari i els Podcast se’m fan feixucs. També és cert que tancat a casa podria adaptar les meves rutines i tornar a rentar els plats escoltant les argumentades discussions sobre pel·lícules, sèries, exposicions, espectacles o literatura, dels membres del club de la disputa, però què en faria jo de tants desitjos tancats a casa? Perquè va ser amb desig que vaig llegir-lo, aquest llibre, i ho reconec, la sensualitat no era només el fet de les paraules llegides sinó d’aquesta portada d’ulls blaus i llavis rojos.

La sensualitat potser també era deguda al misteri d’una història incomprensible.

La història d’un escriptor que es troba amb el seu alter ego vivint allò que escriu (“La Maga mirando a Gregorovius mirando a la Maga mirando a Gregorovius”, al capítol 18 de Rayuela, diria). M’explico? No. No puc, com tampoc podien explicar-ho a la ràdio. Perquè és això l’erotisme, l’absència de significat lligada a l’existència d’un fil narratiu que potser no acabi duent enlloc, o potser sí. Una dolça incertesa que no s’explica. Pàgina 35: “No li puc explicar el final de la història, les històries només tenen un final en els llibres“[1]. En una altra història, en un altre temps narratiu, li vaig regalar aquest llibre al meu amic David. Mai no m’ha dit què li va semblar o si l’ha llegit. L’hi hauria pogut preguntar ahir al vespre mentre preníem el vermut en línia però estava massa pendent de mirar-nos i de parlar-nos (érem quatre) i dels somriures que de cop es quedaven fixes en una pausa que esdevenia distància, el retorn a l’època on el temps era la unitat de mesura de l’espai, som a un parell de dies de distància, li deia John Wayne a James Caan al western de la meva infància, i aquesta situació era inquietant perquè deixava que la mirada recorregués la foscor exterior que s’intuïa a l’altra banda de les cortines blanques, que observés els dos rostres congelats un instant, els seus pentinats, les cares d’ulls vius, el jersei de punt marró d’ell i la jaqueta fosca, blau marí potser, disposada amb elegància sobre les espatlles, d’ella i, un cop restablert el moviment, sorpresa la mirada en plena observació, de nou el dubte, el mateix que emergeix aquí: què passarà si torno a aquestes pàgines d’aquí a uns mesos per escriure que seguim fent vermuts en línia, que ara la llum de l’estiu entra per les finestres, que portem samarretes de màniga curta i de colors lluents com a contrapunt a la pal·lidesa dels nostres rostres? I les plantes, què n’haurem fet de les plantes?

Així que no vaig preguntar-li per La dolça indiferència del món.

És una història d’amor possessiu entre un escriptor i uns personatges, entre l’escriptor i la seva pròpia història. Pàgina 50: “Això és estúpid. No tinc ganes de posseir ningú ni de ser posseïda per ningú. I de ser posseïda per algú? La història, més aviat, era que algú es trobava posseït per mi, digué Lena”[2]. S’hi poden llegir moltes històries i trobar moltes veus barrejades en aquesta història de possessions, però una d’elles és una variant de la revolta dels personatges, dic variant perquè desllegida no deixa de ser la història d’unes persones que creuen posseir el món del qual són les protagonistes però en canvi ni el posseeixen ni en són el centre perquè el món, en el fons, és indiferent a les seves existències. I aquest món, tan nou i tan indiferent és també el nostre. Nou perquè sembla el fruit d’una construcció frenètica a cops de morts, de llits de reanimació i de tractors construint en deu dies un hospital a Wuhan; indiferent perquè el virus, un cop més, no té cap sentit i, en canvi, o potser per això mateix, allà on no fa pas tant de temps tot semblava dolça indiferència, les pàgines llegides i ara esgrogueïdes es fan avui més sensuals encara, com si pertanyessin a un indret i un temps exòtics, indiferents al temps present, esmolades com les làmines de la memòria. Pàgina 70: “Vaig parlar una vegada amb un físic que em va explicar que tot l’univers reposa sobre un petit error, un minúscul desequilibri entre la matèria i l’antimatèria, que es devia produir al moment del Big Bang”[3]. Això, crear un petit desequilibri, és el que fa el moviment pendular entre el narrador i el personatge, el seu passat i el seu present, la lectura i l’escriptura, la indiferència i la realitat, una frase i després l’altra.

Perquè llegir, com caminar, comença amb l’impuls d’una paraula enlaire.

Aleshores aquesta primera paraula obre una frase que necessita la següent per no quedar sospesa i caure, la troba, esdevé memòria i s’enlaira de nou. Pàgina 102: “Avançava a les palpentes a través d’un món que naixia davant dels meus ulls, trobava altres camins, diferents dels d’abans, sentia com els meus personatges deien altres coses, els veia fer altres coses, i enmig de situacions que el primer cop m’havien semblat sense sortida, ara de sobte, hi trobaven solucions”[4]. Perquè sempre tot podria haver estat d’una altra manera sense que per això les coses deixessin de ser el que són i si la realitat no és més que tot allò que podria no ser, la resta, tot allò que és perquè només pot ser així, em temo que forma part de la literatura. I la literatura, no pas el món, esdevé aleshores irrevocable. Pàgina 107: “Crec que és això el que sempre m’ha agradat dels llibres. El fet que siguin irrevocables”[5]. No irrevocables perquè s’acabin (tampoc Rayuela no s’acaba allà on s’acaba, té dos inicis i dos finals, un d’ells inacabable) sinó pel que són com a matèria. Sembla enrevessat però no ho és tant. Aquesta és la frase després d’irrevocables: “No tenim cap obligació de llegir-los. Només cal posseir-los, tenir-los entre les mans i saber que sempre seguiran sent tal com són”[6]. Canvien els lectors, les biblioteques i les lectures, però els llibres no canvien. És el món el que, d’un virus per l’altre, de cop i volta i amb tota indiferència, pot deixar de ser el que era (“…y dejarse ir, paf se acabó”, capítol 56).

Ara sí.

La douce indifférence du monde la deixo de nou sobre la pila.

Sento plors.

S’ha despertat.

(I podria seguir dormint.)

[1] «La fin de l’histoire, je ne peux pas vous la raconter, il n’y a que dans les livres que les histoires ont une fin.»

[2] «C’est stupide. Je n’ai envie de posséder personne ni d’être possédée par personne. Et d’être possédée par quelqu’un? L’histoire, c’était plutôt que quelqu’un était possédait par moi, dit Lena.»

[3] «J’ai parlé une fois avec un physicien qui m’a expliqué que l’univers entier reposait sur une petite erreur, un minuscule déséquilibre entre la matière et l’antimatière, qui a dû avoir lieu au moment du Big Bang».

[4] «J’avançais à tâtons à travers un monde qui naissait sous mes yeux, je trouvais d’autres chemins, différents d’autrefois, j’entendais mes personnages dire d’autres choses, je les voyais faire d’autres choses, et dans des situations qui m’étaient apparues sans issue la première fois, voilà qu’ils trouvaient soudain des solutions.»

[5] «Je crois que c’est ça que j’ai toujours aimé dans les livres. Le fait qu’ils sont irrévocables.»

[6] «On n’est pas du tout obligés de les lire. Il suffit de les posséder, de les prendre dans ses mains et de savoir qu’ils resteront toujours tels qu’ils sont.»

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR
Aviso de cookies