Carrer Pons i Subirà, 3 (Barcelona) info@nollegiu.cat
Imagen4 1 E1588352073403 Boost

Toni Ramoneda dóna classes de castellà en un institut dels afores de Lyon. Ha publicat els llibres Europa como discurso (RBA, 2014) a partir de la seva  experiència com a investigador sobre els discursos polítics a Europa i La escuela más fea del mundo (Clave Intelectual, 2016) on intenta reflexionar sobre la incertesa d’aprendre. Es dedica a escriure aquarel·les a Twitter i des de fa un temps s’ha posat a desllegir. (Foto: Jordi Tost)


Le lambeau, de Philippe Lançon. Recordo perfectament el dia que el vaig comprar, va ser un caprici, ni tan sols va ser en una llibreria sinó en un gran magatzem del centre comercial de La Part-Dieu. Era un dimarts a la sortida de l’institut i després vam anar a menjar uns crêpes tots tres, encara érem només tres a casa. L’hivern tot just començava però de nit ja feia fred i la fosca queia vora les cinc del vespre. Ho recordo molt bé, tot això, perquè un filòsof de renom, François Jullien, m’havia dit aquell dia que L’homme d’en face mereixia ser publicat. Ningú més no m’ho ha dit des d’aleshores. Mentre comprava material escolar amb la meva filla vaig decidir que els 21 euros pel llibre que acabava de guanyar el Renaudot, l’altre gran premi de la literatura francesa juntament amb el Goncourt, eren una despesa raonable i merescuda després d’un dia de feina i d’una notícia encoratjadora per a les meves ambicions editorials franceses. Le lambeau encara donaria lloc a finals d’aquell mateix hivern a un article, “Las cirugías del yo”, publicat a La Maleta de Portbou (en el qual vaig traduir per El pedazo el que Anagrama ha traduït com El colgajo i Angle editorial com L’esqueix de carn), que no parla del llibre però que va sorgir dictat per la seva força: la reconstrucció facial de Philippe Lançon, víctima de l’atemptat comès contra la revista satírica Charlie Hebdo a París el 7 de gener de 2015, escrita en cinc-centes pàgines, sense grandiloqüència ni dramatisme, amb la pugnacitat i la lucidesa, sí, la de la mirada lúcida, de les bones cròniques.

Però fins a la pàgina 191 no hi he trobat cap marca del jo lector de fa dos anys.

Gairebé dues-centes pàgines que recordo, això sí, haver llegit en apnea, com si es tractés de confinar-hi una experiència, més que no pas de compartir-la. Crec que per això no vaig gosar fer-hi cap marca, per no interrompre el testimoni narrat ni deixar cap escletxa oberta per on una bala em pogués atènyer el rostre. No és doncs fins que el personatge, víctima i autor, arriba al llit d’hospital que aquestes pàgines blanques com llençols de la col·lecció “Nrf” de Gallimard, es van emplenant de les marques del jo llegint. Les marques de l’existència, suposo. Pàgina 191: “...a les persones els agraden les xifres i els rècords i la majoria de periodistes sempre es mostren disposats a donar-los, com als nens, allò que estan dreçats a desitjar”[1][2], les xifres, les mateixes que ens indiquen cada dia l’evolució de contagis, de morts, de vius, d’aturats, però també de llibres llegits, d’hores confinades, de contes escrits, de nombre de retuits, xifres d’un món indesxifrable.

Marques d’una existència col·lectiva?

Quan comencen les operacions que han de fer possible l’existència d’un rostre desfigurat, el pacient baixa al quiròfan (p. 200): “A vegades hi arribava amb un llibre de Kafka amagat sota el llençol: les Cartes a Milena[3]. El llibre de Kafka parla de la malaltia i de l’infern però el narrador l’utilitza per explicar una història als metges que l’han d’operar. Una història que queda a mitges per l’anestèsia però que més endavant, a la pàgina 201: “L’endemà al matí, durant la visita, la Chloé em pregunta: ‘i com acaba la història’?”[4] i aquest malalt esdevé una Xahrazad sobre la taula d’operacions, tot i que ell hauria preferit ser una altra cosa (p. 208): “Hauria volgut ser un vell espanyol sarcàstic, però això no s’improvitza, no més que la irrisió, i jo, com tothom, volia en primer lloc sentir-me alleujat”[5]. Per què un vell espanyol sarcàstic? No en tinc ni idea. Em quedo de moment amb la Xahrazad i la voluntat de guanyar-se la vida amb la ficció: la postura de l’escriptor.

Degut al traumatisme de l’atemptat, el narrador (i autor del llibre) veu cada nit les imatges del cervell del seu company Bernard per terra, davant dels seus ulls que no moriran tot i que ja esperen en aquells instants el tret de gràcia que recorre la sala. Aleshores ens recorda (p. 210) que “potser sigui això el que caracteritza un boig: trobar-se empresonat de per vida per l’esdeveniment cruel i impensable que, segons creu, el constitueix”.[6] Per això la revolta de la víctima és no deixar que l’agressor esdevingui un fonament de la seva vida. Es tracta de poder esdevenir víctima per no tornar-se boig. Mateixa pàgina: “Obrir els ulls era l’única manera de fugir-ne”[7]. Ouvrir les yeux, obrir-los ara també per sentir el silenci que penetra per la finestra, avui, en aquest confinament que fa encara més patent la necessitat de no confondre virus amb agressor, amenaça amb intenció, víctimes de la malaltia amb víctimes d’una agressió. Què passarà després de l’escriptura? (p. 214): “Tinc sempre la impressió d’escriure fora de mi quan escric per a aquells que no han conegut l’habitació i el silenci que l’envoltava. L’habitació és l’indret on les paraules moren, s’apaguen. No n’he sortit. Sempre tinc la impressió que el que escric està de més”[8].

I nosaltres en sortirem, dels nostres confinaments, un cop acabat el confinament?

M’estic esforçant, com a cada una de les deslectures, per apuntar cites allà on hi havia fet marques. En aquest cas, llegeixo i rellegeixo la pàgina marcada, hi trobo passatges punyents (o a vegades senzillament enginyosos) però que ho són dins del mateix llibre i aleshores extreure’ls no acaba de tenir sentit perquè passarien a ser aforismes sense ànima. Haig d’acceptar, crec, que desllegir també consisteix a no transcriure coses del tipus: “La meva escriptura anava amb retard respecte la mandíbula. No l’atrapava ni en la seva caiguda ni en els seus progressos”[9]. Són frases amb molta profunditat narrativa, si es pot dir així, però precisament per aquest motiu el seu sentit rau en l’economia de la novel·la, no fora d’ella. Confinades, també? Quants sentits té la paraula confinat? Fins i tot, quan la marca indica el moment on apareix el títol del llibre, a la pàgina 249: “l’esqueix de carn. Em farien un esqueix de carn”[10], que és una tècnica quirúrgica, segons ens explica després el narrador, el títol obre el llibre a l’exterior però també el tanca sobre si mateix. Descobrir el motiu d’aquesta frase que ens havia interpel·lat des d’una lleixa de llibreria o des d’una crítica literària és una manera de fer-se definitivament amb el sentit del llibre. Però la contrapartida és que ja no en sortirem.

El llibre s’ha tancat sobre si mateix.

Segueixo dos dies després, ahir no vaig poder, vaig haver de treballar. Avui és un dissabte esplèndid, temperatura de primavera i cel blau. Sento com la meva parella xerra amb sa mare per videotelèfon amb el nostre fill en braços, què hi veu ell en aquesta pantalla? La meva filla dibuixa a l’habitació, un veí que parlava des d’una finestra de l’edifici de davant s’ha callat i ha retornat al carrer el silenci que li havia pres. Pàgina 265: “Quan el rostre era nu, una d’elles va dir-me: —Vol veure-ho? —Era la pregunta habitual. Vaig dir que sí (…) Vaig mirar el forat, ben de cara”[11].

Silenci.

Em salto la pàgina 287, no perquè no tingui interès, sinó perquè l’anècdota, la trobada a l’hospital amb un boig racista proserbi, se’m fa pesada. Una mica com al propi escriptor. P. 287: “Em miro els policies, en part amb un aire de dir-los: ‘no podeu allunyar aquest boig?’ En part encuriosit per escoltar el final”[12]. I no me l’he saltada, doncs.

La curiositat, aquesta amiga tan fidel. (“Pero el amor, esa palabra… Moralista Horacio”, capítol 93, Rayuela.)

Pàgina 315: “Ja no suportava més, jo, que tants records haguessin pogut sobreviure a uns quants minuts d’horror. Perquè en aquest instant, aquells minuts feien la meva vida i no pas els records que els havien precedit”[13]. Començo així el paràgraf perquè aquesta cita reprèn un fil conductor de la deslectura: la reconstrucció és també el reconeixement d’allò que ha estat destruït (encara que sigui pel temps). Aconseguir que la destrucció esdevingui una realitat que es pugui mirar de cara, com el forat al rostre, és aconseguir mirar el present sense oblidar el passat ni oblidar el futur. O per dir-ho d’una altra manera (p. 321): “Eren la modèstia i la gravetat del meu estat, no pas la seva importància, el que m’havia de redreçar”[14] i això sí que ressona dins d’aquest silenci confinat. I ressona també entre els comentaris excitats de Twitter i altres espais de coanimació, de coexaltació, de co-coaching, de co… De tot allò que no pot ser pensament o reflexió sinó com a molt un reflex de pensament, un reflex que no retorna, un mirall buit. Un forat. Pàgina 351: “Hi havia un rebuig del pensament quan aquest vol donar un sentit immediat a l’esdeveniment al qual es troba sotmès”[15]. És per això que no puc seguir llegint, o pensant, o fent-ho veure. El present no es pensa, es viu. Pàgina 365: “Sobre què podia escriure en aquesta habitació si no era sobre el meu viatge al voltant de l’habitació”[16]. I a vegades això pot voler dir escriure’l, aquest present: “Escriure sobre el meu propi cas era la millor manera de comprendre’l, d’assimilar-lo, però també de pensar en una altra cosa —perquè qui escrivia ja no era, durant alguns minuts, durant una hora, el pacient sobre el qual escrivia: era reporter i periodista d’una reconstrucció”[17].

Hem tornat a la pregunta sobre l’escriptura. Per què? Per a qui? Des d’on?

“Escriure és la millor manera de sortir d’un mateix, fins i tot encara que no parléssim de res més”[18], hi havia també en aquesta mateixa pàgina, llegida quan encara no sabia la profunditat que Sergio Blanco, dramaturg uruguaià resident a París, ha donat a l’autoficció. Desllegir també és sortir-se d’un mateix a partir d’un mateix (allà on va fracassar l’Oliveira de Rayuela, per altra banda). Perquè l’escriptura també s’exerceix com una forma d’expressió del que no som per allò que som. El ser i no ser de l’autoficció que, per cert, podria escriure’s també sé i no sé, expressat d’una altra manera a la pàgina 375: “En què es diferenciava la imaginació del record?”[19] Pàgina 378. Salto. Aquest cop sí. Pàgina 416: “Aquí teniu uns embenats més eficients i més ben adaptats a les ferides que els de l’hospital Salpêtrière? L’exèrcit està més ben dotat que la sanitat pública? No puc més que celebrar-ho: tot alleujament és benvingut”[20].  Començo a tenir fred amb la finestra oberta un 21 de març a quarts de sis de la tarda.

Pàgina 422: “Les víctimes no habiten el curt terme en què prosperen els homes de poder contemporanis”[21]. Com m’agradaria poder gravar aquesta frase al congrés dels diputats. Després arribem a la primera visita fora de l’hospital, una sortida privada al museu deguda la seva condició d’objectiu terrorista potencial (p. 427): “Caminàvem per les sales desertes, silenciosos i allunyats els uns dels altres”[22] i excepte les sales desertes, podria ser la descripció del supermercat aquest matí. Excepte les sales desertes i els quadres: “Eren allà, jo era allà mateix, els mirava, em miraven, quatre segles valien un minut i nosaltres érem vius”[23], excepte les sales desertes, els quadres, el temps retrobat i la canícula de la pàgina 477: “Tothom, o gairebé tothom, romania en silenci”[24], confinats a les sales més fresques de l’hospital, sales subterrànies i amb sostre de volta.

Pàgina 483: passo. Reflexió proustiana. Això s’acaba.

Pàgina 486: on el narrador, per acabar, torna al punt de partida: “Un dia, amb el meu germà i els policies, vaig retornar al local on havia estat ferit”[25], de manera que els dos temps, el passat i el present, per fi es retroben per començar a tancar el relat: “La gran coberta fosca de tapa dura tenia una taca però amb prou feines es podia veure. Només s’hi veia el pianista Herbie Hancock, el 1963 —l’any que vaig néixer (…) les taques de sang es fonien amb el negre de la foto. Vaig obrir el llibre per retrobar la foto d’Elvin Jones que havia mostrat a en Cabu. Aleshores és quan vaig sentir que les pàgines s’enganxaven (…) Una a una les vaig desenganxar, mentre esperava per començar la meva sessió de fisio, tirant el temps enrere fins a l’època on, amb setze anys, amb els meus primers estalvis, m’havia comprat el meu primer vinil de John Coltrane: My favourite things. El jazz m’havia ajudat a viure; el llibre a no morir. Tots dos, a partir d’ara, quedaven beneïts”[26].

El punt de partida retrobat, reconstruït, real i lúcid. (“Sí, pero quién nos curará del fuego sordo», capítol 73, Rayuela.)


[1] Les traduccions de l’edició en francès  (citada aquí en nota) són meves. Tradueixen doncs la frase tal com aquí la desllegim, no pretenen en cap cas ser una traducció canònica i, encara menys, literària del llibre.

[2] “…les gens aiment les chiffres et les records et la plupart des journalistes sont toujours prêts à leur donner, comme aux enfants, ce qu’ils sont dressés à vouloir.”

[3] “J’y arrivais parfois avec un livre de Kafka planqué sous le drap: les Lettres à Milena.”

[4] “Le lendemain matin pendant la visite, Chloé me demande: ‘mais c’était quoi, la fin de l’histoire?’”

[5] “J’aurais voulu être un vieil espagnol sarcastique, mais ça ne s’improvise pas plus que la dérision et je voulais d’abord, comme les autres, être soulagé.”

[6] “C’est peut-être cela qui caractérise le fou: être prisonnier à perpétuité de l’événement cruel et impensable qui, croit-il, l’a fondé.”

[7] “Ouvrir les yeux était la seule façon de lui échapper.”

[8] “J’ai toujours l’impression d’écrire à côté de moi-même, quand j’écris pour ceux qui n’ont pas connu la chambre et le silence qui l’enveloppait. La chambre est l’endroit où les mots crèvent, s’éteignent. Je n’en suis pas sorti. J’ai toujours l’impression que ce que j’écris est de trop.”

[9] “Mon écriture avait quelque temps de retard sur ma mâchoire. Elle ne la rattrapait ni dans sa chute ni dans ses progrès.”

[10] “(…) le lambeau. On allait me faire un lambeau.”

[11] “Quand le visage a été nu, l’une d’elles m’a dit: — Vous voulez voir? — C’était la question rituelle. J’ai dit oui (…) J’ai regardé le trou, bien en face.”

[12] “Je regarde les policiers, à moitié d’un air de dire: ‘vous ne pouvez pas éloigner ce fou?’ L’autre moitié est curieuse d’écouter la fin.”

[13] “Je ne supportais plus, moi, que tant de souvenirs puissent avoir survécu à quelques minutes d’horreur. Car, à cet instant, ces minutes faisaient ma vie, et non les souvenirs qui les avaient précédées.”

[14] “C’était la modestie et la gravité de mon état, non sa gradeur, qui devaient me redresser.”

[15] “Il y avait une abjection de la pensée, lorsqu’elle croyait donner sens immédiat à l’événement auquel elle était soumise.”

[16] “Sur quoi pouvais-je bien écrire dans cette chambre, sinon sur mon voyage autour de la chambre.”

[17] “Écrire sur mon propre cas était la meilleure façon de le comprendre, de l’assimiler, mais aussi de penser à autre chose – car celui qui écrivait n’était plus, pour quelques minutes, pour une heure, le patient sur lequel il écrivait: il était reporteur et chroniqueur d’une reconstruction.”

[18] “Écrire est la meilleure manière de sortir de soi-même, quand bien même ne parlerait-on de rien d’autre.”

[19] “En quoi l’imagination était-elle différente du souvenir?”

[20] “Vous avez ici des pansements plus efficaces et mieux adaptés aux plaies qu’à la Salpêtrière? L’armée est mieux dotée que l’Assistance Publique? Je ne peux que m’en réjouir: tout soulagement est bienvenu.”

[21] “Les victimes n’habitent pas le court terme dans lequel prospèrent les homes de pouvoir contemporains.”

[22] “Nous marchions dans les salles désertes, silencieux, éloignés les uns des autres.”

[23] “Ils étaient là, j’étais là, je les regardais, ils me regardaient, quatre siècles valaient une minute et nous vivions.”

[24] “Tout le monde ou presque était silencieux.”

[25] “Un jour, avec mon frère et les policiers, je suis retourné dans les locaux où j’avais été blessé.”

[26] “Sa grande couverture cartonnée sombre était tachée, mais on le remarquait à peine. On ne voyait que le pianiste Herbie Hancock, en 1963 – l’année de ma naissance (…) les taches de sang se fondaient dans le noir de la photo. J’ai ouvert le livre, pour retrouver la photo d’Elvin Jones que j’avais montrée à Cabu. C’est alors que j’ai senti que les pages étaient collées (…) Une à une je les ai détachées en attendant la séance de kiné, remontant le temps jusqu’à l’époque où, à seize ans, avec mes premières économies, j’achetais mon premier vinyle de John Coltrane: My favourite things. Le jazz m’avait aidé à vivre; le livre à ne pas mourir. Les deux, désormais, étaient signés.”

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR
Aviso de cookies