Carrer Pons i Subirà, 3 (Barcelona) info@nollegiu.cat
Llado

Toni Ramoneda dóna classes de castellà en un institut dels afores de Lyon. Ha publicat els llibres Europa como discurso (RBA, 2014) a partir de la seva  experiència com a investigador sobre els discursos polítics a Europa i La escuela más fea del mundo (Clave Intelectual, 2016) on intenta reflexionar sobre la incertesa d’aprendre. Es dedica a escriure aquarel·les a Twitter i des de fa un temps s’ha posat a desllegir. (Foto: Jordi Tost)

 

Capítol 2. La mirada lúcida. El periodisme més enllà de l’opinió i la informació, d’Albert Lladó.

Segon llibre. Número setze de la col·lecció “Nous Quaderns Anagrama”, una col·lecció que en reprèn una de mítica (“Cuadernos Anagrama”) que jo no vaig viure per poc però que feia les delícies dels aprenents d’intel·lectual, de filòsof o d’escriptor (sí, així, en masculí, perquè aleshores la dominació masculina encara era un espai reservat) de la generació que em precedí. La de la Marina Garcés, vull dir, perquè va ser ella qui em va parlar amb molta alegria de l’aparició, més ben dit de la reaparició de la col·lecció i de la il·lusió que li feia ser-ne partícip. Poc temps després em va parlar del mateix Albert Lladó, que l’havia entrevistada arran de Nova il·lustració radical, cinquena entrega dels Nous Quaderns Anagrama” i que l’atzar ha llevat des de no fa massa temps d’aquesta pila que ara confino. La mirada lúcida n’és, doncs, la setzena entrega. Tapa de cartró brut. Color talp. I ara que l’agafo i el veig aquí, sota El maestro Juan Martínez, encara es fa més evident la cita de La càmera lúcida de Barthes al principi del llibre, pàgines 8 i 9: “La foto és literalment una emanació del referent”, a la qual l’autor hi afegeix “podem dir el mateix de l’entrevista el reportatge o la crònica?”.

Em sembla que Chaves Nogales hi acaba de respondre, sí.

Però és que Lladó segueix, pàgina 9: “La mirada lúcida combat l’autòmat en què tots estem a punt de convertir-nos”. I la sensació que tinc de ser gairebé un autòmat, tancat a casa per un virus que ni tan sols veig (per sort, sense dubte, ja que veure’l pot ser terrible), però sobre el que per tant és difícil posar-hi una mirada, i encara menys lúcida, aquesta sensació de ser un autòmat sense mirada, com es combat? (Si és que cal combatre-la.) I a la vegada què diu aquesta situació col·lectiva, si és que el confinament individual realment construeix algun tipus d’experiència col·lectiva tal com sento dir, crec que massa sovint i amb massa entusiasme per poder-ho creure, que aquest vespre quan el president Macron declari el confinament durant quaranta-cinc dies encara es farà més real, què diu aquesta realitat íntima i que vol ser col·lectiva sobre la meva vida? Pàgina 16: “tot són enllaços, arxius i documents. L’acceleració ha creat la il·lusió que la vida és una cosa inassolible”, una cosa inassolible, tancat a casa, patint a cada minut per si el virus hi ha penetrat, és això la vida dels dies que venen? No parlo en termes de valor, sinó d’existència o, més ben dit, d’experiència. A partir d’aquí, és curiós, devia ser que el llibre anava prenent un nou estatus als meus ulls, ja no tinc pàgines marcades sinó frases subratllades.

Primera frase, p. 20: “el dramaturg Juan Mayorga, basant-se en Walter Benjamin, fa servir el terme el·lipse per definir el que considera la caracterització de la mirada filosòfica (…) l’el·lipse és el lloc geomètric constituït per la suma de les distàncies a dos punts fixos que anomenem focus”. Al text hi diu el·lipse, però jo avui volia llegir-hi el·lipsi, com si aquest confinament pogués narrar-se ja de manera el·líptica, com al cinema (o a la literatura). Narrar-se. Però no és el cas, el text no parla de narració, del que parla La mirada lúcida és de la distància, la distància entre dos punts fixes. Segona frase: “el filòsof, l’artista o el matemàtic (i nosaltres hi incloem el periodista)”, diu a la pàgina 21, “és aquell que tendeix a veure cada objecte com el focus d’una el·lipse oculta” i segueix així “el que és important és que després cap dels objectes sigui pensat sense atendre l’altre, i que el vincle entre tots dos faci desaparèixer un lloc que cap d’ells no crearia tot sol”. Un lloc que cap d’ells no crearia tot sol, un lloc atent a les relacions, aquelles relacions de les quals en l’estat actual l’absència es fa, si cap, encara més evident. Quines relacions puc establir a partir d’ara més enllà de amb el meu propi cos?

I li passen tantes coses, al cos, al llarg d’un dia sense poder sortir!

Anava a escriure sense fer res, però no és cert perquè a més d’escriure aquí també treballo preparant les classes i corregint els pocs deures que m’arriben (sempre d’alumnes que ja saben aprendre, és clar, però això és una altra qüestió). Faig coses. Però el cos sempre és aquí, en aquest mateix espai confinat. Certa depressió al matí, l’excitació un cop passat el primer moment, l’angoixa a mitja tarda, ara exactament, quan no només sento el pes dels dies que queden per passar, sinó també tots els símptomes que em comencen a atacar, el moment al vespre de descans o de voluntat de gaudir, quan cau la nit, de l’estona que tenim admesa, culturalment, com la nostra i la de casa, l’estona en què ser a casa és allò normal i desitjat, l’estona en què aquest cos és aquí, no per excepció, sinó igual que hi seria en altres circumstàncies. Tantes coses passen i totes relacionades les unes amb les altres, en el·lipse, doncs, que tal com diu el text “quan observem una cosa, alhora en veiem una altra. En veure un objecte o un fet, som assaltats pel record d’un altre amb el qual el primer obre el·lipse” i em pregunto què m’assalta quan veig des de la finestra els dos nois a la Place Voltaire, xerrant amb una cervesa a la mà com si no hi hagués confinament. L’ocurrència seria quedar-me amb el judici moral, fins i tot trucar a la policia, però, tercera frase (p. 23): “La lucidesa no és el resultat d’una ocurrència, sinó un diàleg, tens i viu, amb un passat que sol·licita estar present per acabar d’unir les peces del trencaclosques de l’actualitat”.

I quin pot ser, doncs, aquest passat que sol·licita estar present ara, aquí?

Quarta frase: “afirmar que el periodisme és un exercici creatiu no ens hauria de confondre”, diu a la pàgina 27, perquè “el que explica és necessàriament cert”, això últim nogensmenys essent a la vegada, trobo jo, el que és propi de tot exercici creatiu. On pot ser la veritat si no? A diferència de marcar les pàgines d’un llibre, que és una invitació a reprendre-les més tard i qüestionar-les i qüestionar-se també com a lector, subratllar-lo és en canvi deixar-hi una empremta que no crea misteri ni qüestiona sinó que dona indicacions sobre com llegir-lo. Aleshores quan, com ara, unes línies no semblen prou importants per haver estat subratllades, la indagació no porta sobre el primer lector aquell altre jo que les havia llegit abans, sinó sobre el text mateix que, ara reprès, no mereix ser subratllat. Dit d’una altra manera, no hi ha misteri i aleshores apareix el judici i, per tant, la recerca d’un valor. El contrari de la deslectura. Potser per això puc apuntar, després d’haver-ne saltat una abans, la cita de la pàgina 35, cinquena frase: “Ni idees eternes ni accions preestablertes, la mirada lúcida reclama esdeveniments. Tornar a ser un nen. Per convertir, d’aquesta manera, la informació en experiència”. El nen que aprèn. Que aprèn de tot allò que veu. Així es transforma la informació en experiència, el subratllat en lectura, la pàgina marcada en misteri, el confinament en un moment per a la deslectura.

Sisena frase, p. 43: “Un dels compromisos més grans del periodisme és la resistència davant de la colonització del llenguatge”. Resistència. La paraula que ahir no va utilitzar el president de la república durant els vint minuts en què, per justificar aquest confinament, va utilitzar, almenys deu vegades, la paraula guerra. La setena frase diu, em sembla (no digueu mai em sembla, sou coneixedors, esteu segurs del que afirmeu, ens deien els professors amb qui preparava les oposicions), l’element a la vegada fundador i desestabilitzador del nostre món contemporani. Pàgina 47: “la humilitat del periodista, doncs, es troba a acceptar el que la ciència ha assumit des de fa gairebé un segle: el principi d’incertesa”. Ho dic perquè resistir és assumir la incertesa del desenllaç, mentre que fer una guerra és creure en la veritat de la pròpia acció. La guerra la fem perquè tenim raó, la resistència perquè no ens la robin. La bondat de voler parar una epidèmia és, en aquest sentit, inapel·lable com a principi ètic i moral, ara bé, què en fem, de les incerteses que perduren? Incerteses del tipus de si podem actuar d’una altra manera, si el sacrifici val la pena, si les conseqüències seran assumibles o si som realment en guerra? (Quan per altra banda, a diferents llocs del planeta sí que som en guerra.) Preguntar-se això entenc que és una manera de mirar-se el món com se’l miraria el periodista lúcid. Vuitena frase (p. 48): “A Maneres de mirar John Berger diu que l’acció de veure precedeix la paraula. L’infant mira i reconeix abans de saber parlar”.

Però l’infant, al mateix temps, no sap què vol dir ser un altre, no sap què és l’alteritat. L’infant en aquest sentit s’assembla molt a nosaltres avui, sortint a la finestra a les vuit del vespre per aplaudir, com ja fan a Barcelona, a Madrid i arreu des de fa quatre dies (tot és viral avui en dia, les accions tant com les epidèmies i les notícies) reconeixent-nos tots entre tots, esborrant precisament les alteritats i fent de la situació comuna allò que ens reconeix. Molt lluny, per tant, d’aquesta alteritat entesa com, novena frase (p. 49) “la voluntat d’acostar-se al que és desconegut” i molt lluny per tant igualment, mateixa pàgina, línia següent, de “La curiositat que escapa del consum ràpid i artificial”. Aquest assaig, tocava dir-ho, descriu l’ofici de periodista a partir de quatre característiques essencials: la lucidesa, la desobediència, la ironia i l’obstinació.

I acabem d’arribar a la ironia.

Això permet denunciar d’entrada la moda de les entrevistes agressives, desena frase (p. 55): “l’entrevistador que, simulant una posició dura, intransigent, fa preguntes a l’entrevistat sense deixar-li temps per respondre (…) En realitat només està fent que l’entrevistat no entri en l’espai de confiança necessari per deixar-se portar”. Per què l’he subratllada i per què l’he escrita? Doncs perquè hi estic d’acord, i punt. Hi ha altres frases que també se succeeixen sense més, onzena frase, pàgina 57: “Potser el diàleg és el més gran dels esdeveniments, el més perillós. Se sap com s’hi arriba, però mai com se’n torna”.

La trobo bonica, aquesta frase. Però això és un judici de valor, cert.

Segueixo doncs amb els altres subratllats i el capítol sobre l’obstinació que comença amb allò que tenim prohibit ara mateix: deambular. A la dotzena frase (p. 70): “Rebecca Solnit (…) ens recorda que la cinta de caminar va ser inventada per William Cubitt per fer-la servir al correccional de Brixton, prop de Londres, l’any 1818”. Ara que tots ens trobem obligats a fer ús de la cinta, ja sigui real o imaginada (fent passadissos) entenc encara millor el subratllat de la tretzena frase (p. 71): “Caminar és, ara i sempre, una forma de desobeir els temps imposats, una manera de trencar els relats oficials i aparentment inqüestionables (…) deambular és pensar, amb els peus a terra, el present que hem de narrar”. I la pregunta que em sorgeix és com seguir caminant sense trencar el confinament? Catorzena frase (p. 76): “L’enemic no és la tecnologia. L’enemic és el nostre arreglat gust per la submissió”. Em ve de gust canviar tecnologia per coronavirus. I com que no poso en dubte el confinament afegiria, després de submissió, submissió a les paraules. La frase desllegida queda, doncs, així: “L’enemic no és el coronavirus. L’enemic és el nostre arreglat gust per la submissió a les paraules”. El virus no pot ser mai un enemic. No pot ser-ho senzillament perquè és un virus i canviar-li la realitat, donar-li qualitats humanes, és pura retòrica. És sotmetre’s a les paraules.

La retòrica que s’oposa de fit a fit a la mirada lúcida.

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR
Aviso de cookies