Carrer Pons i Subirà, 3 (Barcelona) info@nollegiu.cat
Imagen1

Toni Ramoneda dóna classes de castellà en un institut dels afores de Lyon. Ha publicat els llibres Europa como discurso (RBA, 2014) a partir de la seva experiència com a investigador sobre els discursos polítics a Europa i La escuela más fea del mundo (Clave Intelectual, 2016) on intenta reflexionar sobre la incertesa d’aprendre. Es dedica a escriure aquarel·les a Twitter i des de fa un temps s’ha posat a desllegir. (Foto: Jordi Tost)

 

DESLLEGIR. CAPÍTOL 1.

Llegeix, aprofita per llegir ara que tindràs temps. Com si llegir fos una qüestió de temps! No. Jo no trobo que ara sigui un moment més propici que qualsevol altre per llegir i en canvi, se m’ha acudit que tal vegada podria desllegir (i sí, també podria treure’m de sobre l’espina de les oposicions que acabo de suspendre, mai se sap: si escrivint fugen els mals esperits, potser desllegint també). Al costat dret de l’escriptori on treballo creixen dues piles de llibres. Són piles que s’han anat formant des que ens vam mudar fa gairebé tres anys, tal com havia passat abans amb les que tenia sobre la taula quan vivia sol al meu piset i que vaig consignar a L’homme d’en face, llibre no nat encara. Es tracta de llibres llegits per diferents motius i en circumstàncies variades, amb això vull dir que no tenen cap relació entre ells, a banda del jo lector que els ha triat o rebut en un moment o un altre (com els documents que formen tota la paperassa dels capítulos prescindibles de Rayuela, l’obra que m’ha suspès) i que en principi no subratllo sinó que hi marco la pàgina que vull recordar i que, per tant, quan els reprengui hauré de rellegir-la i saber la raó per la qual l’havia marcada. Es van apilant, doncs, sense que jo sàpiga ben bé per què i a mesura que passa el temps corro el risc, i confesso que m’agrada aquesta sensació de perill llibresc, de no retrobar la raó primera que m’havia dut a marcar una pàgina. Entenc que desllegir podria ser això: indagar en els motius d’una lectura. Escrita en francès, que és la llengua d’aquest país, la paraula délire sona tant a délier, deslligar com a délire, deliri.

M’agrada.

Aquest és l’exercici: no haig de seguir cap ordre més enllà del que marca cada una de les dues piles. Només haig d’anar agafant un a un els llibres tal com es presenten.  Agafo un llibre, n’observo les característiques principals, tant físiques com simbòliques i emocionals, faig un breu resum del contingut, n’extrec aquelles parts que m’havien interessat i el deixo de nou a la mateixa pila, però aquesta vegada a baix de tot, i considero que el llibre, com jo, ha quedat confinat. Un cop les dues piles hagin fet una volta sencera, podré dir que tinc una biblioteca confinada producte de l’atzar.

El maestro Juan Martínez que estaba allí. Tapes de color taronja mat amb una franja blanca on s’hi llegeix “Manuel Chaves Nogales” seguit, en lletres més petites i també negres, de la menció “Prólogo de Andrés Trapiello”. L’edició de 2007 de Libros del asteroide queda identificada per la petita marca (l’asteroide) a la part superior de la coberta al costat del nom de l’editorial i al centre del terç inferior, sobre la imatge de fons del Kremlin de Moscú. No m’agrada llegir les contracobertes. Tampoc ho vaig fer quan em van regalar aquest llibre. Érem a Sevilla, fa gairebé un any. La meva companya estava embarassada i jo li havia demanat matrimoni a Granada, pocs dies abans, davant de l’Alhambra des del mirador que era pràcticament inaccessible de tanta gent com hi havia, però que era el lloc en el qual amb vint anys m’havia promès a mi mateix que hi tornaria amb la persona amb qui em volgués casar. No hi havia tornat encara. Tampoc podrem casar-nos el dia previst. A Sevilla, doncs, en una llibreria que deu ser coneguda no només perquè és força gran i té una tria de llibres molt acurada, sinó també perquè se n’ocupa un argentí que personalitza amb un dibuix cadascun dels llibres que embolica, vam decidir regalar-nos mútuament un embolcall. No recordo què va escollir ella; jo, que ja m’havia comprat ¿Qué pasa en Cataluña?, del mateix Chaves Nogales i que suposo que apareixerà aquí també més endavant, vaig demanar que l’embolcall portés aquest llibre a dins.

El llibre és la història del maestro bailador Juan Martínez, que recorre la Revolució Russa i la Primera Guerra Mundial ballant i morint-se de gana, enriquint-se i perdent-ho tot, des dels Balcans fins a Kíev, per acabar tornant a Espanya i des d’allà, per fi, marxar a París, des d’on escriu, ho entenem al final del llibre, les seves peripècies. Tret, com diu l’autor en forma d’epíleg, que la vertadera història no sigui pas aquesta, d’aventures, sinó una altra, molt més trista, tràgica i universal d’una filla mai retrobada. Però això jo no ho sabia quan començava la lectura d’aquest llibre que avança amb ritme i domini de mestre narrador a partir de petits capítols, com si fossin una successió de cròniques de diari (l’autor no deixa de ser periodista), precedides d’un títol com aquest: ¡Hay pan blanco! ¡Hay pan blanco! (p. 28) situat a Bucarest, on hi llegim que “me presenté pidiendo trabajo en un cabaret llamado Alhambra [s’entén per què s’escau aquesta cita com a principi] y debutamos a los cinco días”. Això pel que fa a la narració. Però el que segueix ho vaig marcar per la reflexió: “¡Cuántas veces he visto después a los hombres hacerse matar clamando por esas dos cosas: el pan y la paz!”. La narració i la reflexió, l’una al costat de l’altra, com en les bones cròniques.

I així, amb un ritme de cadència industrial i el narrador amb una cama dislocada, acaba aquesta crònica i comença la següent, El mundo se ha vuelto loco, resumida en tres línies: “- ¡La guerra!, ¡La guerra! ¡Rumanía acaba de declarar la guerra a Alemania! -El público se levantó en masa y gritó entusiásticamente: ¡La guerra! ¡La guerra! ¡Viva la guerra! (…) pensaba que yo era el único hombre razonable que quedaba en el mundo”. I l’episodi següent ja està a punt de començar, aquest cop a Moscú, on (p. 46): “La vida seguía igual: los teatros funcionaban, los cabarets estaban llenos, el dinero rodaba, pero había empezado a faltar el pan”. La successió d’esdeveniments no dona treva ni al maestro, ni al lector. Jo vaig veure ahir com un noi s’enduia totes les caixes d’ampolles d’aigua del súper (unes vuitanta ampolles, vaig comptar) i les ficava en una furgoneta, que ja en devia contenir unes quantes, suposo que per vendre-les després a un euro (o més). És a dir, per treure’n un 100% de benefici. Vaig arribar a casa enrabiat i trist. He vist un imbècil al supermercat, vaig dir. I ara m’adono que dir-ho així és un privilegi de la nostra època. En altres èpoques, la frase podria haver estat aquesta: “…en Petrogrado comenzó a notarse la escasez de alimentos, provocada por el acaparamiento de los judíos, con vistas a la especulación”. La por que sento també és la por de retrobar-me, quan el confinament acabi (si és que acaba), amb un món així.

Aquesta experiència, al contrari, ens farà prendre consciència de moltes coses, diuen.

No m’ho crec. Prefereixo seguir desllegint. A la pàgina 79, l’atzar i la cua del pa: “Lo peor de todo era que a veces pasaban petardeando la calle unos camiones cargados de combatientes, que disparaban a granel contra la pobre gente que estaba en la cola: viejos, niños y mujeres, y algunas veces vi caer al que estaba delante de mí y al que estaba detrás, mientras yo me palpaba el cuerpo extrañado de haberme quedado en pie. Y, en definitiva, un poco contento, porque había ganado un puesto en la cola y tenía una probabilidad más de alcanzar el panecillo”. I més endavant, a la pàgina 103, després de descriure les característiques de l’únic comissari bolxevic incorruptible vist a Odessa, un home capaç de morir de gana abans d’aprofitar la seva posició per allargar-se la ració de pa i que només demanava que no diguessin res a la seva família, “Diles solo que vivo feliz sirviendo a mis ideales”, el nostre personatge narrador conclou: “Era el comunista más puro que había entre ciento treinta millones de rusos. Francés”. Deu ser això, deu ser que França és cosa d’ideals.

Els ideals (o les idees) pesen molt, a França, quasi tant com la realitat, és cert.

Banquero i payaso són els dos adjectius que en Juan Martínez, narrador, utilitza per descriure un altre d’aquests personatges que poblen el seu periple: en Pabirchenko, un home ric, molt ric, que es troba amb feixos de bitllets que no tenen cap mena de valor i, de tan desesperat com està, els comença a repartir per desfer-se de tot allò que posseïa i que ja no és res. Jo també tinc un bitllet de dinars amb dotze zeros, un bitllet de la guerra de Iugoslàvia. Materialment són dotze zeros, però en idea ja no són res. Pàgina 171: “No he visto jamás un hombre que con tan buen talante pase de millonario a payaso”. Talante, diu. Em fa gràcia aquesta paraula que les tertúlies polítiques, les que va llançar l’Antonio García Ferreras a La Sexta, principalment, van posar de moda ja fa un temps. Jo diria que com li va passar amb la fortuna a aquest pobre Pabirchenko, la paraula talante es va desmaterialitzar. La van contaminar (quina paraula més perillosa ara mateix) d’un sentit retòric que em repugna. El talante seria, en aquestes tertúlies, aquella característica d’una persona capaç de contradir l’altra sense que això pugui posar en perill les creences de la persona contradita. Així, la persona que a més de contradir, convenç, ja no fa gala de talante sinó d’adoctrinament, de manipulació o de propaganda. I la veritat és que no trobo el motiu pel qual vaig marcar la pàgina 253, llevat que fos, senzillament, com a document històric: “Vivía, más que del sueldo que le pagaban los sóviets, de la sal que robaba”. I això, la possibilitat d’haver vist en aquest llibre un document històric, li dona una força encara més gran a la novel·la pel fet de qüestionar-ne el gènere (¡Rayuela, la gran antinovela, Rayuela, la anti-narración!, diu l’eco del meu fracàs). Sé que no és un estudi històric i sé que no es tracta d’un recull de cròniques, però en canvi la meva lectura és històrica i és periodística: primer em crec allò que diu el text i després ho llegeixo com a testimoni recollit, però mai no ho veig com el que és: una novel·la.

Impressionant, la veritat. (I sense Morellis, Horacios, ni Oliveiras.)

La crònica dels nens abandonats i morint a Odessa és esfereïdora: un altre testimoni, i ja sé que n’hi ha milions i de contemporanis, avui mateix, sense dubte, no més lluny de l’illa de Lesbos, les cròniques són terribles, de com n’és de fràgil la civilització. Pàgina 263: “El Chiquillo, prisionero entre los brazos agarrotados del cadáver, lloraba todavía. Cuando pasé al día siguiente ya tampoco se quejaba la criatura”… Deia al principi que tot això és una novel·la d’aventures narrada pel seu personatge principal, però l’autor no volia deixar-ho així i ens recordava que potser el nostre Juan Martínez explicava tot això per no pensar en la seva filla perduda i no retrobada, pàgina 287: “¡Quién sabe si las poeteras tienen razón y hay más humildad en el viejo folletín de la hija perdida para sus padres que en todo el horror de esa guerra y esa revolución, tan inhumanas que nadie cree que sean verosímiles! Acaso no se deba nunca superar la medida de lo humano”. Doncs jo sí, m’ho he cregut, no per inversemblant, sinó per real.

Exactament al contrari d’aquest confinament. Tan difícil de creure que es fa irreal (com el cel de la xarranca).

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR
Aviso de cookies