Carrer Pons i Subirà, 3 (Barcelona) info@nollegiu.cat

Miquel Ferrà i Juan (Palma, 1885 – 14 de novembre de 1947) fou un escriptor i poeta mallorquí. Fill d’una família menestral mallorquina, el seu pare, Bartomeu Ferrà i Perelló –que va exercir en ell una forta influència– era conegut en els ambients intel·lectuals ciutadans com a mestre d’obres i literat. En poesia va tenir com a mestre Costa i Llobera i com a companya Maria Antònia Salvà, amb la qual mantingué una forta amistat. Quan tenia només 19 anys fou premiat als Jocs Florals de Barcelona i començà un sucós contacte amb intel·lectuals illencs i catalans adscrits al Noucentisme. Fruit d’aquests contactes fundà i dirigí la revista cultural Mitjorn l’any 1906. Estudià Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i el 1911 obté una plaça per oposició al cos d’Arxivers i Bibliotecaris. El seu primer destí fou Gijón i dos anys més tard passà a Barcelona on residí fins al 1936. Milità en partits regionalistes conservadors.

Llorenç Moyà Gilabert va néixer a Binissalem (Mallorca) l’any 1916 i va morir a Palma l’any 1981. Es va llicenciar en Dret a la Universitat de Saragossal’any 1943 i va fer feina com auxiliar i oficial habilitat de Justícia entre 1943 i 1975. Com escriptor conreà diversos gèneres literaris, especialment la poesia i el teatre.

En un principi seguí, com a poeta, les directrius de l’Escola Mallorquina, derivada de Costa i Llobera i d’Alcover. Aquest influx pot comprovar-se encara en el seu poemari La bona terra (1949). A la recerca d’horitzons més amplis i lliures, envers els anys cinquanta iniciava una nova orientació, en companyia de Jaume Vidal Alcover i Josep Maria Llompart. Amb aquest nou rumb cal inscriure els llibres de Moyà Ocells i peixos (1953), Flos Sanctorum (1956), La posada de la núvia (1956), Debades t’obren solcs els navilis, Ulisses… (1957), i Via Crucis (1961).

El poeta mallorquí cultivà un cert barroquisme, amatent al joc de la filigrana verbal. Amb certer sentit del llenguatge, assolia, quan així era la seva intenció una pulcritud de forma. No abandonà tanmateix un populisme capaç de crues expressions, davant les exigències de la sàtira. Últimament manifestava una notable proclivitat a la meditació envers els mites clàssics: així en el seu últim poema, Polifem, publicat el mateix any de la seva mort.

Un altre aspecte de la seva tasca és el diàleg amb el públic en general, a través de les pàgines del diari mallorquí Última hora, on, amb dècimes de factura impecable, darrere el pseudònim d’Un xafarder, defensava la dignitat de la llengua catalana. Escriptor polifacètic, féu incursions en la narrativa i el teatre i adaptà vells sainets.

Fou guardonat dues vegades amb el Premi Ciutat de Palma (de Poesia, el 1955, i de Teatre, el 1962.

Descripció

Miquel Ferrà i Juan (Palma, 1885 – 14 de novembre de 1947) fou un escriptor i poeta mallorquí. Fill d’una família menestral mallorquina, el seu pare, Bartomeu Ferrà i Perelló –que va exercir en ell una forta influència– era conegut en els ambients intel·lectuals ciutadans com a mestre d’obres i literat. En poesia va tenir com a mestre Costa i Llobera i com a companya Maria Antònia Salvà, amb la qual mantingué una forta amistat. Quan tenia només 19 anys fou premiat als Jocs Florals de Barcelona i començà un sucós contacte amb intel·lectuals illencs i catalans adscrits al Noucentisme. Fruit d’aquests contactes fundà i dirigí la revista cultural Mitjorn l’any 1906. Estudià Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i el 1911 obté una plaça per oposició al cos d’Arxivers i Bibliotecaris. El seu primer destí fou Gijón i dos anys més tard passà a Barcelona on residí fins al 1936. Milità en partits regionalistes conservadors.

Llorenç Moyà Gilabert va néixer a Binissalem (Mallorca) l’any 1916 i va morir a Palma l’any 1981. Es va llicenciar en Dret a la Universitat de Saragossal’any 1943 i va fer feina com auxiliar i oficial habilitat de Justícia entre 1943 i 1975. Com escriptor conreà diversos gèneres literaris, especialment la poesia i el teatre.

En un principi seguí, com a poeta, les directrius de l’Escola Mallorquina, derivada de Costa i Llobera i d’Alcover. Aquest influx pot comprovar-se encara en el seu poemari La bona terra (1949). A la recerca d’horitzons més amplis i lliures, envers els anys cinquanta iniciava una nova orientació, en companyia de Jaume Vidal Alcover i Josep Maria Llompart. Amb aquest nou rumb cal inscriure els llibres de Moyà Ocells i peixos (1953), Flos Sanctorum (1956), La posada de la núvia (1956), Debades t’obren solcs els navilis, Ulisses… (1957), i Via Crucis (1961).

El poeta mallorquí cultivà un cert barroquisme, amatent al joc de la filigrana verbal. Amb certer sentit del llenguatge, assolia, quan així era la seva intenció una pulcritud de forma. No abandonà tanmateix un populisme capaç de crues expressions, davant les exigències de la sàtira. Últimament manifestava una notable proclivitat a la meditació envers els mites clàssics: així en el seu últim poema, Polifem, publicat el mateix any de la seva mort.

Un altre aspecte de la seva tasca és el diàleg amb el públic en general, a través de les pàgines del diari mallorquí Última hora, on, amb dècimes de factura impecable, darrere el pseudònim d’Un xafarder, defensava la dignitat de la llengua catalana. Escriptor polifacètic, féu incursions en la narrativa i el teatre i adaptà vells sainets.

Fou guardonat dues vegades amb el Premi Ciutat de Palma (de Poesia, el 1955, i de Teatre, el 1962.

Informació addicional

Preus i descomptes

Carnet Nolector, Preu general

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR
Aviso de cookies