C/ Pons i Subirà, 3 / info@nollegiu.cat / 93 667 75 21 C/ València, 608 / clot@nollegiu.cat / 93 53 447 54
Mina El Bordo 1 – Copia

Toni Ramoneda dóna classes de castellà en un institut dels afores de Lyon. Ha publicat els llibres Europa como discurso (RBA, 2014) a partir de  la seva  experiència com a investigador sobre els discursos polítics a Europa i La escuela más fea del mundo (Clave Intelectual, 2016) on intenta reflexionar sobre la incertesa d’aprendre. Es dedica a escriure aquarel·les a Twitter i des de fa un temps s’ha posat a desllegir. (Foto: Jordi Tost)


El incendio de la mina El bordo, Yuri Herrera. M’agraden tant, els llibres de Periférica! Pel paper tan blanc, per totes les tonalitats de vermell de les cobertes, per les imatges que il·lustren els títols i per les seves tipografies, perquè llegir-ne un, pràcticament qualsevol, és l’acte físic d’una experiència estètica, perquè quan els llegeixo els acaricio i sento textures diferents, la del paper, la de la coberta, la de la fotografia que l’acompanya. Aquí és una fotografia d’arxiu dels treballadors d’una mina, alguns d’ells amb mascaretes, posant davant d’una fossa que podria ser allà on hi enterren els morts de l’accident. Perquè el llibre explica l’accident en una mina de Mèxic a principis del segle xx. Però ho fa amb els lleugers cops de burí que utilitza com a eina narrativa Yuri Herrera (un autor que també havia estat fa uns anys a les oposicions suspeses: “La violencia del poder y el poder de la violencia”, deia el programa) per deixar nua la violència, nua, crua i desnortada, varada en una platja.

La història d’un confinament, però aquest sí, de debò, sota terra.

Per recordar l’accident i donar veu a les víctimes, el llibre reconstrueix els fets a partir de documents d’arxiu i de les decisions preses per les autoritats. S’hi barreja el llenguatge administratiu amb la descripció periodística. I és així com la violència sorgeix de la conjunció de fets i de paraules i de la distància entre el llenguatge administratiu dels documents, de les declaracions institucionals, fins i tot d’algunes entrevistes amb responsables de la mina i dels fets als quals es refereixen. Només hi tinc una marca de lectura, però crec que ho diu tot (p. 45): “Los sobrevivientes fueron llevados al Hospital de la Compañía de Santa Gertrudis, donde fueron examinados por el doctor Espínola, médico de la Compañía, por el Presidente Municipal y por el Agente del Ministerio Público, quienes coincidieron en que los mineros estaban en perfecto estado de salud, sin lesiones internas ni externas, salvo que algunos estaban comenzando a morirse de hambre; en verdad dijeron eso: en perfecto estado de salud pero muriéndose de hambre. Pocas veces un patrón ha expresado con tanta sinceridad cómo es para él el trabajador perfecto”.

Una exposició igual de perfecta de com es construeix una paraula sepultada per la història, de com l’escriptura, amb un minuciós treball de gravador que inclou totes les etapes de fabricació del llibre perquè tocar-ne les pàgines, en aquesta edició, és gairebé sentir cada paraula impresa, trenca el silenci dels qui mai no havien pogut parlar: pàgina 46 (l’afegeixo ara, però és la continuació de la cita precedent): “La semana de inanición no se refleja en sus miradas ni en sus cuerpos, salvo uno de ellos, el primero de izquierda a derecha, en quien puede advertirse una furia silenciosa: aprieta los labios, enarca las cejas. Pero, como se ha dicho, nadie registró lo que pensaba o sentía en ese momento”.

Qui són les persones, o més ben dit, quantes persones no tenen veu tampoc avui, en el nostre confinament planetari?

Aquí m’havia quedat ahir pensant en les veus silencioses del silenci quan m’he fixat en la gent del barri que segueix anant al mercat de la Place Guichard, obert avui diumenge, en els vellets que segueixen prenent la fresca als bancs de la Place Voltaire, dos a cada banc, parlant, escoltant el temps i potser esperant, esperant que l’endemà puguin baixar de nou. En les existències de farina i ous que s’esgoten als supermercats mentre mans cobertes de guants de làtex i acompanyades de boques amb mascaretes s’afanyen a reposar-les, en les escoles que fabriquen classes en línia per a alumnes tancats a casa i en els veïns, homes i dones sols, parelles, matrimonis, amb fills o sense, que aplaudeixen a les finestres. La normalitat s’estén més ràpid que l’epidèmia. Les veus del confinament també s’estenen, com les dels artistes, escriptors, treballadors a distància, estudiants, metges, policies, alumnes, mestres, pares, mares, marits, esposes i amants. Totes les veus d’una normalitat confinada tenen cabuda als diaris, ràdios, televisions, canals online, blogs, posts i missatges instantanis, la normalitat angoixada, feliç, trista, nerviosa, atabalada o serena. Però la violència no s’expressa. La violència és, la violència que “aprieta los labios” i “enarca las cejas” és un percentatge que diu l’increment brutal de nens maltractats i mullers assassinades. El silenci de la violència i la violència del silenci.

Qui les dirà, aquestes veus?

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR
Aviso de cookies